ÍNDEX

• Frederic Aparisi Romero: Perfils socials i activitats econòmiques de les elits rurals baix-medievals en l’Horta de Gandia.
• Vicent Baydal Sala: L’evolució de la fiscalitat reial i la configuració del pactisme en el regne de València i la Corona d’Aragó durant els segles XIII  i XIV  
• Ferran Esquilache Martí: Sistemes hidràulics andalusins i colonització feudal a l’horta de València.
• Ivan Martínez Araque: Els orígens de la indústria rural. Artesans i manufactura en la Ribera del Xúquer als segles XIII i XIV.
• Vicent Royo Pérez: Estratègies econòmiques i reproducció social del camperolat valencià. Les elits rurals de Vilafranca en el tombant del segles XIV i XV.

Perfils socials i activitats econòmiques de les elits rurals baix-medievals en l’Horta de Gandia

Frederic Aparisi Romero

En els últims anys, la historiografia rural ha tornat la seua mirada sobre un segment concret de la comunitat camperola: els benestants. Aquesta nova línia d’investigació és consagrà com a tal en 2005, en convertir-se en el tema central de les XXIX Journée de Flaran. Allí, historiadors de tota Europa, tant del període medieval com d’època moderna, s’aplegaren per a debatre al voltant de les característiques d’aquest grup social. Nihil novum sub solis, tanmateix. L’anàlisi dels sectors acomodats de la comunitat camperola és, en realitat, una nova fase de l’estudi i comprensió de la societat rural. En les dècades precedents les línies d'investigació han versat sobre el senyoriu i les relacions senyors-camperols, per a continuar després amb l’estudi de les comunitats rurals. Al llarg dels treballs fets fins ara hom se n’adona de la preeminència de certs sectors dintre de la comunitat i del paper rector d’aquests. Sembla lògic, doncs, dedicar-se ara de forma específica a la investigació d’aquests sectors de la població rural. Resta encara concretar les elits rurals, qui són, quins són els seus comportaments i quines les seues pautes de consum. Aprofundir en l’estudi de la distribució de la riquesa i les condicions de vida (alimentació, habitatge, sanitat, ensenyament...), però també en l’organització social i les possibilitats de les famílies camperoles en relació a aspectes no materials, com ara els graus de llibertat, l’autonomia, o la igualtat/desigualtat entre les persones per raons de sexe, ubicació social, etc.

El regne medieval de València esdevé un interessantíssim observatori per a la investigació d’aquest grup social. El seu caràcter colonial, la pròpia evolució interna i una particular configuració, fan del territori valencià una mena de terra d’oportunitats on la mobilitat social és molt alta. A més, compta amb una dualitat de població que va més enllà de la diversitat religiosa. Les elits rurals musulmanes tenen punts de similitud amb les cristianes, però també importants punts de divergència.

La metodologia que seguim té dos pilars bàsics. D’una banda la prosopografia i, per l’altra, la història local. La prosopografia ha estat empleada fins ara bàsicament per a la història urbana, i no tant pels historiadors de la societat rural. L’objectiu bàsic d’aquest mètode consisteix en la reconstrucció de petites biografies d’un determinat grup de la població per tal d’extraure les generalitats d’aquest grup, en procés de constant redefinició teòrica dels seus trets característics. El segon pilar del nostre treball és la microhistòria, això que al País Valencià s’ha vingut en denominar història local. De nou, l’objectiu és arribar a màxims generals a partir de la investigació microscòpica. En aquest sentit, el nostre camp d’observació és allò que actualment s'ha vingut a denominar comarques centrals valencianes, i que en època foral podem assimilar, poc o molt, amb la sotsgovernació de Xàtiva.

 Les fonts que fem servir són, senzillament, totes. Recordem que la investigació pretén arribar a perfilar tots els aspectes socials i econòmics de les elits rurals. Evidentment, no totes les fonts tenen el mateix pes dintre de la investigació, però cap tipus de font és prescindible. Els protocols notarials són molt importants, però alhora insuficients. Calen també manuals de Consell, llibres d’Establiments, actes del justícia i qualsevol tipus de font municipal que ens il·lustre el paper de les elits en la comunitat local. També són profitoses les referències que aporten les diverses seccions de l’Arxiu del Regne de València, això és, bàsicament, Batlia i Governació.

L’evolució de la fiscalitat reial i la configuració del pactisme en el regne de València i la Corona d’Aragó durant els segles XIII i XIV

Actualment estic en procés de finalització de la Tesi Doctoral, que serà una continuació cronològica —tot incloent-la— del Treball de Recerca que em permeté obtindre la Suficiència Investigadora en juliol de 2007: Guerra, fiscalitat i assemblees parlamentàries a la Corona d’Aragó (c.1250-c.1300). L’evolució de la fiscalitat reial i la configuració inicial del pactisme. Així, si fins el moment he procedit a l’anàlisi comparativa de l’evolució de la fiscalitat reial i la configuració dels diversos sistemes pactistes de cadascuna de les unitats polítiques peninsulars de la Corona d’Aragó durant la segona meitat del segle XIII, ara estic tractant d’aplicar la mateixa metodologia per al període que va des de començaments del segle XIV fins a la dècada de 1360, moment en què, amb el naixement de les Diputacions del General d’Aragó, de Catalunya i del regne de València, es pot donar per closa una primera etapa en la conformació dels sistemes fiscals i polítics territorials.

Així doncs, continue resseguint les activitats bèl·liques de la monarquia, en tant que motor de la petició successiva de diners als estaments, tot centrant la recerca en la negociació politicofiscal que generà la demanda d’eixos subsidis a través de la celebració d’assemblees parlamentàries. Tanmateix, donat el considerable increment de les fonts fiscals que hi ha a partir del segle XIV, estic prioritzant la investigació arxivística relativa al regne de València, i limitaré l’anàlisi comparativa amb Catalunya i Aragó als treballs i les síntesis ja publicats —especialment desenvolupats en el primer cas—, bo i afegint la consulta a fonts editades, com ara els capítols dels donatius de les Corts i Parlaments de Catalunya, les constitucions catalanes i els furs aragonesos, o els llibres de privilegis de les ciutats més importants.

En conseqüència, estic concentrant el gruix de la recerca d’arxiu en l’anàlisi de la fiscalitat reial i la seua relació amb les assemblees parlamentàries al regne de València entre 1300 i la dècada de 1360, període durant el qual a penes comptem amb les antigues observacions fetes per J. Martínez Aloy i certes aportacions realitzades posteriorment per R.Mª. Muñoz Pomer, A. Díaz Borrás i Mª.D. López Pérez.

La primera etapa de l’evolució de la fiscalitat reial al regne de València que a priori he pogut observar durant el període seleccionat ha estat la que cobreix les tres primeres dècades del segle XIV, caracteritzada pel protagonisme del tribut directe de la quèstia com a principal element dels ingressos fiscals monàrquics, gràcies al seu paper de subsidi, a la pràctica negociat individualment amb cada vila reial, fins a la seua fixació en una quantitat anual determinada mitjançant un fur aprovat en les Corts de 1329-1330. En aquest sentit, he abordat l’estudi conjunt d’aquestes quèsties o talles a través dels registres de Cancelleria de l’Arxiu de la Corona d’Aragó classificats en les sèries Subsidiorum, on hi ha les peticions de les quantitats monetàries, en correlació amb els llibres d’albarans del Mestre Racional de la secció Reial Patrimoni del mateix arxiu, en els quals es poden trobar els retiments dels comptes d’aquelles peticions per part dels recaptadors corresponents.

D’altra banda, els documents de la Cancelleria reial i de l’Arxiu Municipal de València m’han permés trobar certes informacions sobre els dos primers subsidis recaptats puntualment mitjançant imposicions indirectes en 1315 i 1323. Així, reunida la informació relativa a aquesta primera etapa, he passat a estudiar en bloc la segona fase, que s’allarga des de 1330 fins a 1363, i es caracteritza pels subsidis concedits de forma conjunta bé per les viles reials en exclusiva, bé per la totalitat d’estaments del regne, mitjançant la seua aprovació en Corts i Parlaments. A més a més, aquests  subsidis, que conseqüentment no eren negociats individualment com passava amb les quèsties, passaren a ser recaptats ja no a través d’impostos directes sinó d’imposicions indirectes sobre les mercaderies.

Per això, estic tractant d’investigar les possibles negociacions fiscals dutes a terme en els Parlaments reials coneguts de 1338, 1340, 1343 i 1346, així  com també en les Corts celebrades en 1329-1330, 1336, 1342-1343, 1349, 1354, 1357-1358 i 1362-1363. Per a això, hauré d’acudir a la documentació municipal de València, l’única consistent i seriada de totes les viles reials valencianes per a aquest període anterior al darrer terç del segle XIV, i als privilegis i furs sancionats. Alhora, m’estic centrant en les fonts de l’Arxiu de la Corona d’Aragó que poden aportar informacions sobre els subsidis aprovats, ço és, els registres de la Cancelleria reial de les sèries anomenades Gratiarum, Armatae, Profertarum i Demandarum.

Tot plegat, doncs, l’objectiu és el d’obtindre una visió nítida de l’evolució de la fiscalitat reial al regne de València i de la seua connexió amb la relació de poders entre els estaments i la monarquia que configurà el sistema pactista valencià durant els dos primers terços del segle XIV. D’aquesta forma, mitjançant l’anàlisi comparativa amb els casos de Catalunya i d’Aragó, tractaré de traçar una panoràmica general que marque les tendències en les caracteritzacions específiques dels sistemes fiscals i polítics de cadascuna de les principals unitats polítiques de la Corona d’Aragó.

Fet i fet, no es tracta de comparar pel mer gust de fer-ho: és evident que les diferències que puguen observar-se al respecte seran reflex de la diversa estructura econòmica, social i política de cada territori. Tal vegada tot un seguit de qüestions, fins ara pràcticament inexplorades, podran ser compreses millor. Per exemple, a nivell fiscal i municipal: va ser similar el paper exercit per les ciutats i viles d’Aragó, Catalunya i el regne de València en el finançament de la Corona?; van aconseguir els municipis el mateix grau d’autonomia fiscal i financera en cada regne?; és veritat que la transcendental aparició del deute públic a llarg termini en les viles valencianes va ser més tardana que a Catalunya i —de ser així— per què?

Aquestes simples preguntes, fàcilment multiplicables, indiquen que una bona gestió de la recerca pot ser altament reveladora d’assumptes importants. Pel que fa a les qüestions relatives al pactisme, per exemple, ens podem preguntar: van imposar les Corts aragoneses, catalanes i valencianes els mateixos límits a les iniciatives fiscals de la Corona?; van participar de la mateixa manera en les campanyes militars mediterrànies de la monarquia?, com es van gestionar —i qui ho va fer— els impostos votats per les Corts abans de l’aparició de les respectives Diputacions del General? L’aportació d’una mica de llum a aquestes incògnites permetrà conèixer amb més profunditat les determinades relacions de poder en cadascun d’aquells territoris, una qüestió cabdal per a comprendre molts aspectes de l’evolució històrica d’aquelles societats.

Sistemes hidràulics andalusins i colonització feudal a l’horta de València

L’estudi de sistemes hidràulics ha estat un tema molt conreat en les darreres dues dècades per part de geògrafs i historiadors. Tanmateix, l’objectiu de la investigació històrica sobre aquests sistemes ha d’anar més enllà de la reconstrucció del paisatge —on s’ha quedat la majoria— ja que aquesta no és més que la primera etapa de la recerca. Les estructures agràries que ara estudiem són el resultat final de les societats que les han construïdes i utilitzades, les quals hi han deixat la seua empremta, i així és com l’estudi de la morfologia i el funcionament d’aquestes estructures ens aporta informació sobre eixes societats del passat. En el cas valencià es tracta de sistemes hidràulics d’origen andalusí, els quals van ser reutilitzats després de la conquesta feudal d’al-À:ndalus pels nous colons cristians. Així doncs, aquestes són les dues etapes claus de la història evolutiva dels grans sistemes hidràulics: d’una banda, el disseny i construcció dels sistemes d’acord amb els paràmetres de la societat andalusina i, de l’altra, la utilització i ampliació per part de la societat feudal conqueridora.

El coneixement històric sobre tot aquest procés està a hores d’ara força avançat, gràcies a l’aplicació dels mètodes de l’anomenada arqueologia hidràulica. Tanmateix, des del primer moment els historiadors han centrat la investigació en els sistemes més menuts de muntanya —alimentats per fonts, qanats i barrancs— la qual cosa ha permés fer una identificació entre aquestes estructures hidràuliques i les estructures socials de caràcter clànic i tribal que caracteritzen la societat andalusina que els va construir. És per això que, en gran mesura, s’ha deixat de banda la investigació sobre les grans hortes periurbanes de derivació fluvial, les quals han estat generalment atribuïdes a altres processos socials posteriors. La falta d’estudis concrets ens ha portat a desconéixer, fins ara, la vertadera estructura física de les grans hortes i, consegüentment, a contextualitzar socialment els orígens de les grans hortes de forma diferent al dels sistemes més menuts.

Durant molts anys les discussions sobre les grans hortes van centrar l’atenció en «els orígens romans o islàmics», la qual cosa ha distret del vertader objectiu de la recerca: crear coneixement sobre la manera en que les distintes societats actuen sobre el paisatge agrari mitjançant els processos de treball camperol. Per això, en les dues darreres dècades les hortes periurbanes han quedat de banda per la importància i centralitat dels estudis sobre l’anomenada petita i mitjana hidràulica. Només ara s’ha tornat a mirar cap a les grans hortes i, seguint aquest camí, doncs, l’objectiu d’aquesta recerca no podia ser més clar: l’aplicació dels mètodes de l’arqueologia hidràulica a l’estudi dels sistemes integrats a les grans hortes, per veure, d’una banda, com es va produir el procés d’assentament dels camperols andalusins al hawz d’una madina; i de l’altra, com es va produir el reaprofitament del sistema per part dels feudals després de la conquesta.

En el cas concret de l’horta de València l’aplicació d’aquesta tècnica arqueològica no ha fet més que començar, i de moment comptem amb les primeres aproximacions realitzades per Enric Guinot, així com una aplicació molt concreta realitzada sobre l’horta d’Aldaia (Història de l’horta d’Aldaia. Construcció i evolució d’un paisatge social). Així, fins on la destrucció del paisatge anterior ho permet, anem distingint les diverses etapes des de les actuacions contemporànies dels darrers dos segles, fins al més remot origen tribal de l’horta. Això és el que permet comprendre les actuacions de  cadascuna de les societats que han participat en la seua construcció, ús i gestió, distingint així, per exemple, les actuacions dels camperols andalusins de les dirigides pels senyors feudals.

La recerca no consisteix només en l’estudi del sistema hidràulic, sinó que tracta els aspectes socials que giren al seu voltant, ja que no es tracta d’un artefacte històric que estudiar per sí mateix, sinó una eina per al treball agrari camperol. Aquest treball no és sinó el resultat de la necessitat de supervivència humana, tant dels que treballen com dels que se n’aprofiten, la qual cosa provoca tota una sèrie de processos socials que es desenvolupen al seu voltant. El sistema hidràulic, tot i ser l’objecte d’estudi, no és sinó l’argument per a la investigació històrica: el sistema tribal, la fiscalitat exigida per l’estat andalusí, o la renda feudal exigida a indígenes i colons, són els eixos sobre els que giren les societats que historiem.

Els orígens de la indústria rural. Artesans i manufactura en la Ribera del Xúquer als segles XIII i XIV

La historiografia ha parlat tradicionalment d’història rural i d’història urbana per a l’Edat Mitjana com si es tractaren d’àmbits infranquejables o, fins i tot, oposats. D’una història agrària, feudal, i d’una història de les ciutats, precapitalista. Tanmateix, la investigació de les darreres dècades ha palesat que aquests límits són difícils de traçar, que les influències i dependències eren mútues i, també, que els seus contorns eren molt més imprecisos. I, allò més important, que una i altra esfera tingueren com a causa i conseqüència de la seua expansió la implantació i desenvolupament del sistema feudal en els segles plenomedievals i baixmedievals.

Fruit de la colonització feudal del regne de València, al segle XIII, sorgí una atapeïda malla de nuclis, de centres de poblament importants, que concentraren la primera esfera administrativa, de mercats comarcals i de control del territori, al voltant de diversos llocs i viles, ja foren de reialenc o de senyoriu, que agruparen, a banda de la seues funcions agrícoles, elements que s’han definit com a urbans. Un d’aquests nuclis fou la vila d’Alzira, una de les més importants del país, que esdevingué igualment un centre d’activitats manufactureres.

La nostra investigació s’ha centrat fins ara des dels anys centrals del segle XIII, amb la conquesta feudal, fins a inicis del Quatre-cents; un moment, aquest darrer, en què es produirà un canvi de tendència demogràfica i modificacions socioeconòmiques, amb diverses transformacions agràries i especialitzacions productives, com ara la irrupció de la morera. I això s’ha fet a partir de les diverses fonts documentals conservades a vila d’Alzira i la seua comarca: des de la documentació reial, a la municipal (ordenances, actes dels jurats i del Consell), fiscal (peites i els rics cappatrons) o notarial (tant de l’Arxiu Municipal d’Alzira, com de l’Arxiu del Regne o el de protocols notarials del Patriarca, a València).

Un dels objectius resseguits fins ara ha estat elaborar un cens prosopogràfic, és a dir, un llistat de totes aquelles famílies que van dedicar part de les seues activitats a la manufactura, per a constatar la influència d’aquest sector en llurs economies, i per tal d’aprofundir en aquelles branques en què més va destacar la vila. Al mateix temps, a l’igual que s’ha fet en algunes localitats del país —com Morella, Castelló, Vila-real, Sogorb o Cocentaina— hem pretés analitzar el grau de desenvolupament de les indústries que hi eren presents: des de la influència del capital mercantil, l’adaptació de noves tècniques, o aspectes de l’organització de la producció que pogueren explicar els canvis que s’hi van produir.

El recurs a la prosopografia, amb la confecció de petites biografies de menestrals presents en la comarca de la Ribera, mitjançant la combinació exhaustiva de les distintes fonts documentals, reflecteix també les trajectòries socials d’aquestes famílies. D’ascens o de descens; de les estratègies que se seguiren per incrementar o mantindre el seu estatus, dels intents fallits que provocaren la seua emigració per cercar nous horitzons: ja fóra diversificant els seus ingressos, bé per mitjà de l’organització corporativa, de la seua presència pública o amb aliances amb altres famílies —i segellades per mitjà dels matrimonis. Amb aquesta finalitat, de veure trets en comú i les seues divergències a partir de casos individuals, fins ara s’ha mirat d’assenyalar la reproducció social del grup i, sota la qualificació genèrica d’artesans, apuntar les grans diferències entre artesans-empresaris i aquells qui només comptaven amb l’habilitat de les seues mans.

Això no obstant, continuarem investigant quines conseqüències va tindre aquesta progressiva jerarquització social, no només del grup dels menestrals, sinó també del conjunt de la societat vilatana al llarg del segle XV, i si això va tindre alguna translació en la revolta agermanada, entrat el Cinc-cents.

Estratègies econòmiques i reproducció social del camperolat valencià. Les elits rurals de Vilafranca en el tombant del segles XIV i XV

L’objectiu d’aquest treball d’investigació és el d’aprofundir en les estratègies econòmiques i la reproducció social dels membres de la comunitat rural de Vilafranca, els Ports, a la primera meitat del segle XV i la incidència del comerç de la llana en aquests aspectes. Tradicionalment la historiografia ha presentat una imatge rígida i esquemàtica de la societat medieval, escindida en dos grans blocs antagònics, senyors i camperols, que l’ha caracteritzat fins a la fi de l’Antic Règim. D’aquest discurs es desprén la imatge d’una comunitat rural monolítica, formada per una massa camperola sense diferències internes i només preocupada per la seua subsistència, tot dins del marc del senyoriu, vertader objecte d’estudi. Amb açò, s’ha instaurat una visió d’immobilitat i estabilitat del món rural que reforça la percepció d’unes categories socials fixes i rígides, sense la possibilitat d’introduir variacions en l’espai i el temps que ajuden a explicar la mobilitat social.

Tanmateix, les transformacions econòmiques i socials que es produeixen al món rural europeu –i també valencià– a l’època baixmedieval, amb etapes de creixement, crisi i reconstrucció, generen profundes divisions i desigualtats internes en les comunitats rurals i també el sorgiment d’un nou substrat de camperols, superiors en riquesa i prestigi a la massa camperola, amb un conjunt de característiques comunes arreu d’Europa. Aquesta elit rural, cada vegada amb un contacte més estret amb el mercat, es troba de vegades més a prop dels mercaders i els petits cavallers que no dels seus veïns, petits camperols de vila. Els notables locals conformen un grup social amb uns límits poc precisos i esdevenen el millor testimoni de la mobilitat social, ja que els seus membres passen amb freqüència d’un estatus social a un altre, en funció d’aspectes imprevists –com la mort del cap de família– o bé de llargament elaborats –per exemple, estratègies matrimonials i inversions especulatives en el mercat. Més que membres estables d’un ordre social, les elits participen d’un procés de canvi continuat, que cal definir historiogràficament.

La terra és la base sobre la qual s’edifica la preeminència d’aquestes elits. La grandària i la composició del patrimoni immobiliari és un dels aspectes que diferencia aquest sector benestant de la comunitat, encara que la vertadera significació econòmica d’aquestes explotacions radica en altres variables com ara la qualitat del sòl, les possibilitats d’irrigació i el tipus de cultiu. No obstant això, la terra no és l’únic objectiu d’unes elits que diversifiquen les seues fonts de riquesa. En conseqüència, les seues inversions també es dirigeixen al comerç de productes agrícoles i tèxtils, al mercat del crèdit –a través dels préstecs usuraris, dels censals privats i de deute públic– i a l’arrendament del delme eclesiàstic i dels impostos reials i municipals.

A tot açò cal sumar la importància que el comerç de la llana adquireix a les comarques del nord de País Valencià. Malgrat que totes les activitats relacionades amb la llana han estat considerades com un treball complementari per la historiografia, a l’època medieval es converteix en un dels recursos econòmics més importants de les ciutats i viles valencianes, amb un paper molt dinàmic dins les estratègies econòmiques de les elits rurals. Els membres benestants de les comunitats camperoles es converteixen en grans propietaris de ramats per tal d’obteindre la matèria primera que després mercaders més potents distribuiran a altres zones del país i, sobretot, a Itàlia, ja que són els encarregats d’abastir els mercaders italians instal·lats als Ports. Cal, però, no reduir el concepte d’elits rurals als camperols benestants, sinó que entre els notables locals també trobem mercaders, notaris i artesans que participen activament en el comerç de la llana, posició que confereix a les elits de Vilafranca una caracterització específica dins del mercat regional que es desenvolupa al nord del país –el quadre regional i local és el millor escenari per percebre les transformacions socials i econòmiques en el món rural.

Al capdavall, l’existència d’una economia regional mercantilitzada trasllueix les tensions i els desequilibris existents dins la comunitat camperola, producte de la diferenciació interna del camperolat. La divergència en els interessos d’uns i altres du els notables locals a completar el seu domini econòmic amb la participació en els càrrecs municipals que dirimeixen els assumptes comunitaris, amb el que reforcen i reprodueixen el seu domini –econòmic, polític i social– sobre la resta de petits camperols que conformen la comunitat. Al capdavall, l’objectiu és el de contribuir al coneixement també dels nivells de vida i les pautes de consum del camperolat valencià durant la Baixa Edat Mitjana.

Latest Update: 16 Jun 2009