12 de febrer de 2016

Congressos

medievalmeeting

Mapa dels llocs on el Grup Harca ha participat en un congrés o trobada científica:

 


 

11th European Social Science History Conference (València, 2016)

Entre el 30 de març i el 2 d’abril de 2016 ha tingut lloc a València l’onzè Congrés europeu d’Història i Ciències Socials , i el Grup Harca hem participat amb una sessió sobre les reserves senyorials a l’edat mitjana. Frederic Aparisi ha estat el coordinador de l’organització, Vicent Baydal ha estat el chair, i Tim Soens (Universitat d’Ambers) ha estat el comentador. Podeu veure els resums de la sessió i les comunicacions a continuació:

Reserves senyorials en l’edat mitjana i moderna

Aquesta sessió vol revisar les característiques de les reserves senyorials, tant seculars com eclesiàstiques, en la llarga durada. Els documents de les sessions examinaran l’evolució i transformació de les reserves en diferents observatoris d’Europa per a comparar-los. És cert que aquesta qüestió ha estat un aspecte essencial dels estudis sobre el sistema senyorial en la historiografia europea. No obstant això, en anys recents ha atret l’atenció dels historiadors, que ho han replantejat a través de les noves metodologies, en particular de l’arqueologia. Per tal que els resultats siguen comparables, els investigadors seguiran, en la mesura del possible, els mateixos criteris. En primer lloc, quanta fou la superfície de les reserves en relació amb la resta dels béns del senyor? Pel que fa a la llarga, quina va ser l’evolució de la reserva durant la transició de l’edat mitjana a la moderna? Quins cultius es plantaven, i quin era el seu destí? per als mercats locals o per al consum de la casa del senyor? Aquests reserves, es van convertir en un instrument en mans del senyor per a perpetuar els seus drets feudals sobre els serfs o, per contra, van ser un trampolí per a la consolidació del treball assalariat? Aquestes són algunes de les preguntes que aquesta sessió té la intenció de respondre.

Comunicacions:

Les reserves valencianes en definitiva: gestió, producció i comercialització (segles XIII-XV)
Frederic Aparisi i Ferran Esquilache (Universitat de València)
Tot allò relacionat amb la reserva dels senyors s’ha mantingut al marge de les principals línies d’investigació en les últimes dues dècades. Medievalistes i modernistes han parat atenció a altres aspectes de la societat rural, com ara el consum dels camperols, les elits rurals i la diferenciació de la comunitat rural o l’evolució del paisatge agrari. Pel que fa a les reserves senyorials, es van analitzar en els anys 80 i els primers anys de la dècada dels 90 en el context dels estudis sobre senyorius. No obstant això, en general, eren sempre una part d’una investigació més àmplia a causa de la manca d’informació i la seua petitesa. Ara tenim la intenció de col·locar la reserva senyorial en el centre de la recerca. Busquem donar una visió general de les reserves senyorials al País Valencià, entre els segles XIII i XVIII, prestant atenció tant a senyorius seculars com eclesiàstiques. Anem a examinar els aspectes relacionats amb la gestió de la reserva, l’extensió i la qualitat del sòl, sobretot si eren o no concentrades a les zones de regadiu, què es plantava, el volum de producció i la seua destinació: el mercat o el la casa del senyor?. Volem avaluar en quina mesura l’evolució de les reserves senyorials reflecteix les transformacions de l’agricultura valenciana a llarg termini, especialment en relació amb la introducció de nous cultius i la introducció del regadiu, o, per contra, si es van mantenir indiferents a aquests canvis. Per a la consecució d’aquests objectius, tenim la intenció de combinar els registres senyorials medievals i moderns amb els registres notarials, per a l’obtenció d’informació sobre la gestió i el paper de la reserva en l’economia de tot el senyoriu.

Desenvolupament de les reserves senyorials en el regne de Croàcia-Eslavònia en els segles XVI i XVII
Branimir Brgles (Institut de la Llengua Croata i de Lingüística)
El regne de Croàcia-Eslavònia encara no s’ha investigat prou en relació amb l’agricultura de les reserves en l’alta edat moderna. Tot i que la investigació significativa es va fer durant la dècada de 1970, moltes preguntes van quedar sense resposta. Amb l’objectiu de respondre a aquestes preguntes, s’han emprat nous conceptes i mètodes d’investigació. La metodologia utilitzada combina la quantificació dels registres de sèrie, un enfocament a “nivell micro” i ha estat descrit recentment com a mètode “micro-exemplar”. L’autor tractarà de respondre a les preguntes relatives a la velocitat de desenvolupament de la reserva senyorial en aquestes explotacions feudals en comparació amb els senyorius a la resta d’Europa Central. Podem trobar evidència que el model del senyoriu feudal trobat en aquesta regió és una conseqüència de circumstàncies històriques especials?.

Gestió de les reserves al sud de Bèlgica i Luxemburg, 1000-1300 dC
Nicolas Schroeder (Universitat Lliure de Bruseles)
Des del segle XI fins al començament del XIV, la gestió del sòl a les reserves va experimentar un canvi significatiu en la regió sud de la Bèlgica contemporània. Tradicionalment, aquesta evolució ha estat descrita com la “descomposició” de l’organització d’arrels carolíngies. No obstant això, aquest enfocament tendeix a descuidar la diversitat i la flexibilitat de les estructures. No té en compte els senyors com a gestors actius, sinó com a víctimes passives del canvi socioeconòmic. El document analitza aquest paradigma. Els senyors seran considerats com a agents que participaven activament en la gestió de la seua heretat. El canvi es reinterpreta en una perspectiva molt més complexa, que distingeix entre l’herència, l’adaptació i la innovació, que condueix cap a l’èxit o el fracàs, en lloc de “descomposició” simple. Aquest enfocament també qüestiona els marcs espacials i temporals de la investigació anterior, que va ser orientada fonamentalment cap a les tendències generals a llarg termini i evolucions regionals. Un punt de vista “microecològic” (Horden i Purcell) es desenvolupa en el present document, que considera cada reserva com una unitat agrícola específica. Malgrat que aquestes propietats es van inserir en el mateix context socioeconòmic ampli, les seues històries individuals no sempre són convergents. Molts factors, com ara el medi ambient, les estratègies dels pagesos i els senyors, o les influències dels mercats, van portar a desenvolupaments locals específics.

Corvées i explotació de les reserves en l’Alta Edat Mitjana a l’est de Bèlgica
Alexis Wilkin (Universitat Lliure de Brueles)
Recolzada en estudis previs sobre aquesta «Bèlgica» durant l’Alta Edat Mitjana (entre d’altres escrits per Ganshof, Verhulst, Morimoto, Kuchenbuch, Devroey, Wilkin i Schroeder) aquest paper té com a objectiu explicar les diverses lògiques trobades en època carolíngia i post-carolíngia per al cultiu en la reserva senyorial. Mentre que el sistema senyorial clàssic es troba ací i allà, està lluny de ser l’únic sistema que s’aplica per al cultiu, malgrat el fet que aquesta zona es troba en el nucli del regne carolingi. Es prestarà especial atenció a la utilització (poques vegades) de corvees amb camperols dependents en la reserva, ja que se suposa que és una característica determinant del sistema senyorial carolingi. Per contra, els exemples posteriors demostraran que el treball de gran ajuda en ocasions va ser presentada de nou pels propietaris de terres senyorials, el que suggereix que la disminució directa d’aquesta pràctica ha de ser, almenys, matisada i entès d’acord a lògiques senyorials intraregionals i peculiars.

img_2209

 


 

Rural History (Girona, 2015)

Entre el 7 i el 10 de setembre de 2015 va tenir lloc a Girona el Rural History d’aquell any, i el grup Harca vam organitzar una sessió, coordinada per Ferran Esquilache i Vicent Baydal, i amb Frederic Aparisi com a chair. Podeu veure els resums de la sessió i les comunicacions a continuació:

La gestió dels recursos naturals a la Península Ibèrica medieval. Institucions comunals?

Una de les particularitats de la societat feudal a la Península Ibèrica és que la major part dels seus territoris van ser el resultat del procés d’expansió desenvolupada entre els segles XI i XIV contra Al-Andalus. Els conqueridors cristians van construir un nou paisatge agrari d’acord amb el sistema socioeconòmic imperant a Europa Occidental. No obstant això, també van heretar una gran quantitat de zones agrícoles de la societat musulmana, que reutilitzats i adaptats a les seves pròpies necessitats. Per tant, la legislació que va permetre gestionar aquestes àrees va ser el resultat de la combinació de les pràctiques feudals i musulmans.
Un altre dels trets que caracteritzen la Península Ibèrica és el clima mediterrani. L’escassetat de pastures va implicar lluites regionals i socials, que no sempre es van repartir per les institucions comunitàries. D’altra banda, l’aridesa de les terres ibèriques va exigir l’ús d’aigua per a reg i la seva escassetat es va originar conflictes entre els que tenien dret a usar-la com una propietat comuna. En aquest sentit, les comunitats de regants de València han estat un dels exemples utilitzats per Elionor Ostrom per establir els punts bàsics d’una gestió estable. Dit això, noves investigacions han demostrat que el control de l’aigua no sempre era a les mans dels regants. En aquesta sessió, es busca si hi havia una veritable gestió comunal de les terres de pastura i fonts d’aigua a les comunitats rurals medievals de la Península Ibèrica. I si això, de com els propietaris, oligarquies urbanes i rurals elits van actuar per controlar-los, tot i la pagesia.

Comunicacions:

Qui en pot fer ús? Els conflictes pels recursos naturals al regne medieval de València
Vicent Baydal (Universitat d’Oxford) i Frederic Aparisi (Universitat de València)
El regne de València va ser creat per Jaume I d’Aragó en la meitat del segle XIII, després de la conquesta de les terres islàmiques a l’Est de la Península Ibèrica, a través de la promulgació d’un codi legal que va tractar de declarar tots els recursos naturals públics del territori. L’única encerclament de les terres permès, amb llicència real, eren els ‘bovalars’, una àrea reservada i comú per al bestiar dels habitants de cada ciutat. No obstant això, els senyors van tractar de recaptar impostos per a l’ús dels recursos naturals dels seus propis dominis, que només permet la utilització de l’obra ” bovalars als habitants dels seus senyorius. Això va provocar nombroses controvèrsies, especialment entre els senyors i la ciutat de València, que serà el tema principal d’aquest article.

La gestió dels recursos naturals a l’est de l’actual província de Guadalajara després de la conquesta cristiana
Guillermo García-Contreras (Universitat de Reading-Universitat de Granada)
L’objectiu és analitzar des del punt de vista de la història ambiental del procés d’expansió feudal a la província de Guadalajara (centre d’Iberia), i el canvi que va tenir lloc en el paisatge entre l’onzè a tretzè segles quan el regne de Castella conquistat les terres que pertanyien a al-Andalus. Aquest procés històric ha estat tradicionalment estudiades a través de les fonts escrites, prestant atenció només a les fortificacions o el canvi conseqüència religiosa de la introducció del cristianisme. No obstant això, cal analitzar algunes qüestions importants, com ara l’explotació dels recursos naturals i la creació de nous ecosistemes agrícoles. Utilitzarem la informació de fonts escrites conservades en els arxius de la catedral de Sigüenza, els resultats dels estudis arqueològics per conèixer els patrons d’assentament i les dades de l’anàlisi paleoambiental, particularment palinològic, publicats per altres autors però no es van centrar en aquest tema.

Drets sobre els recursos hídrics a Lleida durant la colonització feudal, 1150-1250
Josep Marfull (Universitat Autònoma de Barcelona)
Després d’haver estat conquerit en 1149 pels comtes Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell, la ciutat de Lleida se li va donar una Carta Pobla, van ser, entre altres privilegis, se’ls va concedir els drets sobre els recursos hídrics. No obstant això, a finals del segle 12, tots els principals canals dels feudals van construir estaven en mans dels individus. En aquest context, Pere Sassala ‘Çavassèquia’ se suposa que és el promotor de la construcció dels dos canals Segrià i Fontanet, sent interpretat el seu sobrenom com çavassèquia (excavadora de canals). No obstant això, s’ha argumentat que çavassequia i altres variacions com zabacequia, zabecequia i cavacèquia són transcripcions de l’àrab al-Sahib saqiya (persona a càrrec de la cadena). De totes maneres, Pere i els seus descendents tenien drets efectius sobre els recursos hídrics que se suposa que ha de concedir a la ciutat. Després de diversos acords entre 1195 i 1229, aquests drets van ser adquirits pel municipi de Lleida.

Governant la irrigació. El conflicte entre el poder feudal i la gestió col·lectiva en el Horta medieval i premoderna de València
Enric Guinot i Ferran Esquilache (Universitat de València)
Tradicionalment, la historiografia ha considerat els grups de regants de l’horta de València com a exemples de comunitats autogestionades, o instàncies de l’acció col·lectiva. Aquesta era la perspectiva seguida per Elionor Ostrom, que els utilitza per il·lustrar el maneig dels recursos comuns. Segons Ostrom, institucions comunals que aconsegueixen sobreviure més temps compartit 08:00 característiques en el seu disseny. Cal assenyalar, però, que Ostrom no va estudiar comunitats de reg valenciana de primera mà. En els últims anys, la nostra creixent comprensió de la gestió dels models seguits en la mateixa horta i ha millorat. Està, per tant, pertinent analitzar si la informació amb la qual treballava i Ostrom, es dedueix, les seves conclusions sobre les raons de la supervivència de l’horta de València, segueixen sent vàlides. Aquest document se centrarà en els orígens legals d’aquestes institucions de reg i la seva forma interna de l’organització; sobre l’origen social dels seus membres; i en les mans el control últim va descansar.

El domini de l’aigua: conflicte institucional i realitat social al sud del regne de València (segles XIV i XV)
Miriam Parra (Universitat d’Alacant)
La recerca del control d’una cosa tan valuós com l’aigua ha estat una constant en el desenvolupament històric de les societats. La seva escassetat i l’alta valoració per part de l’ésser humà en els seus diversos usos va ser la principal causa dels conflictes i les lluites pel control sobre el seu ús, subministrament i distribució. Durant l’Edat Baixa Edat Mitjana la submissió de les terres conquerides sota el poder dels consells cristians o diferents poders feudals va imposar noves normes legislatives sobre l’ús de l’aigua. En aquesta xerrada l’organització institucional i jurídic de la regulació de l’aigua a la vall fèrtil de la regió actual del Baix Segura, situada al sud del regne medieval de València (sud-est d’Espanya), s’analitzarà durant el Medi Tardà edat (14- 15 segles).

girona

 


 

Rural History (Bern, 2013)

Entre el 19 i el 22 d’agost de 2013 va tenir lloc a la ciutat suïssa de Berna el Rural History 2013, la reunió bianual de l’Associació europea d’Història Rural, i el Grup Harca va organitzar una sessió, els resums de la qual podeu veure a continuació:

Comunals a l’Europa medieval i moderna: usos, conflictes i evolució en la perspectiva comparada

El procés pel qual els bens comunals i els boscos van ser privatitzats pels senyors, els grups urbans i els camperols és ben conegut, principalment a Anglaterra i altres territoris del nord d’Europa, en què la ramaderia era important per a la indústria de la llana. No obstant això, aquest no va ser el mateix cas a tot Europa, ja que els comunals en moltes regions van durar fins a la revolució industrial, i en altres la privatització va ser només parcial, sobretot per a crear terres de cultiu en boscos i drenar aiguamolls. El propòsit d’aquesta sessió és comparar alguns d’aquests últims casos per tal de conèixer millor el paper dels comunals en el desenvolupament econòmic, i per a intercanviar punts de vista sobre el seu estudi en diferents parts d’Europa. En particular, ens centrarem en tres àrees: València, la regió de la Campine (entre Bèlgica i els Països Baixos) i Pulla (al sud d’Itàlia). Sobre el primer cas, en dues ponències s’analitzarà el marc jurídic dels béns comunals i els conflictes entre els senyors i plebeus o entre pobles, així com el paper específic de les elits, en aquests conflictes al regne de València entre els segles XIII i XV. En el segon cas, una altra comunicació mostrarà el tipus de regulació dels comunals en la Campine durant el segle XVI, amb especial atenció a l’estructura social d’aquesta zona. En el tercer cas, un treball final explorarà els orígens de la desigualtat a Pulla mitjançant l’estudi del sistema d’agricultura col·lectiva que es va dur a terme allà entre els segles XVI i XVIII. En suma, discutirem les similituds i diferències en els usos, la gestió i el paper dels comunals en diferents regions europees de l’edat mitjana i moderna.

Comunicacions:

  • Comunals en la baixa edat mitjana a la Corona d’Aragó: Regulació, usos i conflictes (segles XIII-XV).- Vicent Baydal (Universitat d’Oxford) i Vicent Royo (Universitat de Valencia)
  • Gestionant els comunals: El paper de les elits en els usos de les terres comunals en les comarques centrals del regne de València a l’edat mitjana – Frederic Aparisi Romero (Universitat de València) i Ferran Esquilache Martí (Universitat de Valencia)
  • ‘The commons dominator’: la regulació de la comunitat d’usuaris en la regió de la Campine al segle XVI. – Maïka De Keyzer (Universitat d’Ambers)
  • Un nou Mezzogiorno? L’exploració dels diversos camins i dinàmiques cap a la distribució desigual de la propietat al sud d’Itàlia a través d’un examen de les institucions per a la gestió col·lectiva dels recursos a Pulla (1600-1900) – Daniel R. Curtis, Universitat d’Utrecht

bern


 

International Medieval Meeting Lleida 2012

Durant els dies 26 i 29 de juny de 2012 va tindre lloc a la Universitat de Lleida el segon “International Medieval Meeting Lleida”, i Harca va estar allí amb la sessió que vam organitzar dins del congrés sobre “Ideologia i societat en l’Edat Mitjana”, a la qual vam convidar diversos investigadors.

Els discursos del poder. Ideologia i lideratge a l’Europa baixmedieval

Al llarg de l’Edat Mitjana, les classes que han ostentat el poder han generat un conjunt de discursos que justifiquen la seua posició de supremacia social, política i econòmica. Són ben coneguts tots els textos ideològics elaborats a favor dels emperadors alemanys i els papes als segles XI i XII, en el context de la secular disputa pel domini de la cristiandat occidental. Ja a partir del segle XIII, amb l’avanç dels estats i la consolidació de les monarquies, els discursos del poder passaren a un altre àmbit. Ara eren els monarques els protagonistes d’obres que justificaven la supremacia del sobirà per damunt de nobles i eclesiàstics, caps visibles de tota una societat que estava sota el seu mandat per designació divina. A través d’aquests textos la monarquia es convertia en la font suprema de dret i de justícia i per davall d’ella hi havia tot l’entramat de drets i jurisdiccions pertanyents als senyors. És a partir d’aquesta justificació que naixen i es consoliden els estats al llarg dels segles medievals i moderns.
L’elaboració d’aquests discursos generà una determinada literatura al servei del poder, el poder monàrquic, que prompte incorporaren altres classes socials per justificar la seua posició de domini respecte a la resta. En primer lloc foren els nobles, especialment els llinatges aristocràtics italians, que encomanaren la confecció de genealogies que es perdien en el temps i que atorgaven validesa al domini que exercien sobre les ciutats que senyorejaven. El mateix feren després els patricis i els burgesos de les viles i les ciutats de tot l’Occident europeu, sobretot a partir de la segona meitat del segle XIV, quan consolidaren la seua posició al capdavant dels centres urbans i es perpetuaren al front d’uns municipis que havien assolit unes determinades prerrogatives fiscals i jurisdiccionals. En aquest sentit, la consolidació política dels municipis du de la mà la formació d’una classe política d’origen burgés, que s’insereix en els mecanismes de decisió de l’estat mitjançant la seua representació en corts i que necessita una justificació ideològica de la seua posició, així com també d’instruments de propaganda política per garantir el bon regiment de la cosa pública.
Es tracta d’una estratègia que, en última instància, copien les elits rurals. És cert que no produeixen textos escrits que testimonien l’existència d’una ideologia unitària, però sí incorporen una sèrie d’expressions i de manifestacions pròpies de la cultura urbana que legitimen la seua posició de domini al capdavant dels afers comunitaris. La riquesa material i l’ascendència familiar els aporta un prestigi que han de consolidar amb la seua implicació en els assumptes polítics de la comunitat i el senyoriu, adquirint, així, un poder factual sobre la resta de veïns. Així, doncs, ideologia i lideratge van indissociablement units. Tant les classes dirigents urbanes com les rurals necessitaren discursos, actuacions, manifestacions i expressions que justificaren el seu paper predominant sobre la resta de grups socials. I són aquestes relacions entre ideologia i classes dirigents les que pretenem analitzar a través del conjunt de comunicacions que composen la present sessió sobre “Els discursos del poder: Ideologia i lideratge a l’Europa baixmedieval”.

Comunicacions:

València en 1347-1348. La ideologia de la revolta de la Unió
Vicent Baydal (Fundació Noguera)
En maig de 1347, davant els intents de Pere el Cerimoniós per tal que els seus súbdits reconegueren la seua filla Constança com a hereva, atès que no havia tingut descendència masculina, esclataren sengles revoltes als regnes d’Aragó i de València. Tanmateix, tot i presentar-se sota la mateixa forma legal, una “Unió” en defensa dels furs i els privilegis respectius, els seus membres i objectius eren ben diversos. No debades, mentre que a l’Aragó hi predominaven els grans barons i cavallers, a València ho feien els ciutadans, que també reberen el suport d’una bona part de les comunitats camperoles. De fet, l’afer successori només fou l’espurna que féu esclatar un malestar vinculat a d’altres motius previs. Així les coses, en la present comunicació tractarem d’analitzar quina era la ideologia dominant entre els revoltats valencians: quines bases tenia? quines finalitats perseguia? quines argumentacions hi presentava? qui fou l’encarregat de conformar-la i difondre-la? quina evolució experimentà al llarg de l’any i mig que durà la revolta? Tot plegat, veurem que els juristes, coneixedors i defensors de la llei escrita, foren els principals ideòlegs de la Unió valenciana enfront de l’autoritarisme reial.

La força de les paraules. El discurs ideològic de les elits rurals a l’edat mitjana
Frederic Aparisi (Universitat Cardenal Herrera CEU)
La historiografia medieval ha parat atenció als discursos del poder o dels que trencaven l’ordre social establert, però, sempre des de l’òptica urbana. Traslladar això de la ciutat al camp, però, ha estat més complicat no només per la mancança de fonts sinó també perquè alguns historiadors dubten de l’existència d’un discurs ideològic propi dels prohoms del món rural i, sovint fins i tot, la mateixa noció d’elits rurals. Malgrat tot, aquesta comunicació, amb totes les cauteles, tracta de cercar justament això, els discursos del poder en el context de les comunitats rurals. En efecte, a través del llenguatge que fan servir els prohoms, o els qui escriuen sobre ells, podem mirar de copsar els elements bàsics de la ideologia d’aquest col·lectiu. A partir de l’estudi dels protocols notarials però també de les actes de la cort del justícia local i de la Governació i encara dels registres del bisbat analitzem les formes de diferenciació mitjançant el llenguatge que aquestes famílies fan servir i resulten òbvies per a la societat contemporània. I és que el vocabulari defineix, genera acció, fins el punt d’identificar un col·lectiu, certament amb uns perfils força laxos, però potser més laxos per als professionals de la història que per als propis contemporanis. «Prohom», yeomen, fermier o les formes de tracte no són paraules utilitzades gratuïtament, més aviat tot el contrari, són reflex del reconeixement social de l’individu. D’una altra banda, el món rural valencià, permet analitzar aquests discursos en dos grups ètnics ben diferenciats, musulmans, i cristians. No resulta estrany documentar errors i esborradores dels escrivans a l’hora de referir-se als musulmans quan s’han deixat dur per la mecànica del treball. Ben mirat, aquestes esborradores evidencien els usos particulars del llenguatge. Per tant, les paraules ens permeten delimitar un col·lectiu, en aquest cas, els sectors benestants de la societat rural i perfilar millor els seus trets definitoris.

La concepció de la pau i l’exercici del poder en el mon rural valencià durant la baixa edat mitjana
Vicent Royo (Universitat de València)
En la societat medieval, el principi de la pau, segons prescriu la moralitat cristiana, ha de regir les relacions entre els homes, siguen de la condició social que siguen. El rei i també els senyors –laics i eclesiàstics– són els garants de la pau en els seus dominis i per a això articulen un entramat de corts de justícia, la funció de les quals és garantir el bon funcionament de la vida diària i el compliment de la llei. Ara bé, al costat de monarques i senyors, en el marc de les comunitats rurals el manteniment de la pau correspon també als veïns més rics. Funció que duen a terme gràcies a la seua participació activa al capdavant dels tribunals de justícia locals, però que sobretot desenvolupen a través de la mediació i la intercessió en els enfrontaments que marquen la vida quotidiana.
La riquesa material i l’ascendència familiar transfereixen als prohoms un prestigi i una condició social distingida que els exigeix intervenir en els conflictes per restablir l’equilibri quan el teixit social s’ha vist danyat i aconseguir una pacificació duradora que impose de nou l’harmonia en la comunitat. Els notables locals saben que cal eradicar els odis i imposar una pau sòlida i, per això, generen tota una ideologia de la conciliació i de la consecució de la pau que segueix unes pautes ben marcades i ben conegudes per tots. Una ideologia i una funció de pacificadors que, d’altra banda, no fa més que reforçar el poder que han adquirit en el si de les comunitats, ja que són ells els encarregats de recompondre els vincles d’amistat i cordialitat entre els seus veïns, fent gala en tot moment d’un profund sentit de justícia i equitat en les seves actuacions. Així doncs, a través d’aquesta comunicació es pretén analitzar el paper que assumeixen els notables locals com a mediadors i pacificadors en les comunitats rurals valencianes als segles XIII i XIV, per tal de discernir l’estreta relació existent entre la ideologia de la conciliació i el poder de les elits rurals.

El discurs davant el poder: el posicionament de les elits nobiliàries ultraportanes davant el domini del monarca navarrés durant els segles plenomedievals
Susana Aparicio (Universitat Pública de Navarra)
Les terres navarreses d’Ultrapuertos se situaven en la perifèria dels regnes peninsulars a l’edat mitjana, però això els confrontava a una realitat especialment complexa, ja que es trobaven en una zona de fricció entre els grans poders europeus de l’època. No obstant això, les elits nobiliàries ultraportanes van mantenir un discurs equilibrat enfront del poder reial. D’una banda, es van assegurar que els seus privilegis es mantenien intactes i que les ingerències de la corona en els seus assumptes foren el més limitades possible. En el moment dels grans conflictes entre Navarra, França i Anglaterra, van escollir acuradament el seu bàndol, quan no bascular entre ells precisament per garantir la supervivència dels seus feus. Mentrestant, no dubtaven a formar part ells mateixos de l’engranatge del poder reial navarrès com a agents directes: batles, castellans, etc.

En representació de qui? L’èxit i el fracàs dels discursos oligàrquics de legitimació en una ciutat castellana baixmedieval
María Ángeles Martín (Universitat Complutense de Madrid)
La majoria de les oligarquies urbanes havien desenvolupat un discurs de legitimació basat en la recerca del bé públic al segle XV. Però, quin va ser l’impacte real d’eixa retòrica entre la resta de la població urbana? En els anys previs a la revolta de les Comunitats, el descontentament dels comuners a Valladolid es canalitzà a través de peticions polítiques que exigien als oficials que realment representaren el poble i miraren pel bé públic, ja que l’oligarquia, en la seua opinió, no ho estava fent. Aquest xoc, doncs, és de gran interès per estudiar les implicacions i la funcionalitat d’aquests discursos.

Simbologia i Representació del poder en la Corona de Castella. Significació de la figura de la reina consort durant el segle XV
Diana Pelaz (Universitat de Valladolid)
La construcció de la identitat de la reina consort constitueix un procés complex que revela les claus de la seua posterior actuació i rellevància en la configuració del poder monàrquic. Per tal de comprendre el seu pes en la vida política de la Corona de Castella, s’analitzarà la configuració de la seua imatge des d’una triple perspectiva: com es conforma la seua imatge a través de l’educació que rep, com demostra aquesta posició per mitjà dels elements de cultura material que permeten identificar-la, i, finalment, com es representa i posa en escena tot això en els diferents esdeveniments que tenen lloc en l’entorn cortesà.

lleida12

 


 

International Medieval Congress (Leeds, 2011)

Entre els dies 11 i 14 de juliol de 2011 va tenir lloc a la Universitat de Leeds (Anglaterra) l’edició anual de l’International Medieval Congress, dedicat a la riquesa i la pobresa, en el qual els membres d’Harca organitzàrem una sessió que tingué lloc el dia 12 a les 14:15 h.

Guanyar-se la vida al regne de València durant l’Edat Mitjana

El 1238 el Xarq al-Àndalus va ser conquerit per les tropes de Jaume I d’Aragó en un context general d’expansió feudal. Així, un nou regne va nàixer, el regne de València. Tradicionalment s’ha dit que les noves comunitats de colons fundades en la segona meitat del segle XIII eren igualitàries i que fins a algunes dècades després de la conquesta no es poden detectar grans diferències entre els seus membres. No obstant això, estudis recents mostren que el procés de diferenciació ha començat ja al segle XIII i fins i tot que aquestes comunitats igualitàries no sempre van existir. Des del principi, podem detectar un predomini, no només econòmic, sinó també polític, d’algunes famílies, tant en comunitats urbanes com rurals. D’altra banda, moltes famílies depenen de la solidaritat de la comunitat. En relació amb això, una xarxa d’assistència es va consolidar a mitjans del segle XIV a través de l’almoina, els hospitals i els hospicis. La majoria d’ells depenien de la comunitat, però els ordes mendicants tenien també un paper important. A part d’això, els membres rics de la comunitat no només donen la seua ajuda als veïns pobres a través d’aquestes institucions municipals, sinó que també es practica una caritat individual, que reafirmava el seu lideratge entre la seua comunitat.
Aquesta serà una sessió doble; la primera es centra en la caritat i la pobresa en un context urbà, i per això en el primer treball d’aquesta sessió s’analitzarà el punt de vista de les institucions municipals sobre els pobres en les grans ciutats com València i Barcelona. En el segon document s’estudiaran les diferències i la solidaritat de grups d’artesans. En la tercera ponència d’aquesta sessió s’analitzarà el paper de la riquesa camperola en els tutors d’orfes amb menys recursos en la transició dels segles XIV-XV. El quart paper és un intent d’establir algunes consideracions generals sobre el luxe i la inversió en el consum conspicu entre el camperolat valencià al segle XV, amb especial atenció a les zones rurals però també en un context urbà.

Comunicacions:

La pobresa a la Barcelona i la València medievals: l’opinió dels governs municipals durant el segle XV
Vicent Baydal
La major part de la historiografia sobre la pobresa medieval s’ha centrat en les accions i perspectives dels membres més rics de la societat: la fundació d’hospitals i hospicis, la donació d’almoines, les institucions de beneficència municipal, etc. Aquest paper no serà una excepció en aquesta línia d’investigació, però les seues fonts proporcionaran una perspectiva més àmplia, ja que es corresponen amb les epístoles escrites pels consellers municipals, adreçades a una gran varietat de governants, oficials, nobles i altres persones. Així, l’anàlisi minuciós de milers de cartes de les ciutats de Barcelona i València al llarg del segle XV ofereixen informació sobre les perspectives urbanes de la pobresa, no només sobre les activitats d’assistència municipal o sobre les actituds de les elits vers els pobres, sinó també sobre les seues formes de vida i la seua percepció social. Captaires, malalts, esclaus, orfes i persones arruïnades apareixen en la documentació i, a ulls dels governants urbans, cadascun d’aquests grups té una relació particular amb la pobresa. D’aquesta manera, el nostre objectiu serà el de concretar la perspectiva dels governs municipals de Barcelona i València sobre la pobresa durant el segle XV.

D’emprenedor a assalariat. La diversitat de situacions en el si de l’artesanat a València (segles XIV-XV)
Ivan Martínez Araque
Darrere les ordenances dels oficis, que reflectien una pretesa igualtat dels mestres, o de la mateixa denominació d’artesà, s’amagava una enorme varietat de situacions. En aquest paper pretenem abordar aquestes complexes realitats econòmiques del grup artesanal a la baixa Edat Mitjana en la ciutat de València i en altres viles del regne de València: des del artesà-emprenedor, que coordinava i dirigia el procés productiu; l’artesà dependent, que no disposava de bona part dels mitjans de producció, passant per l’assalariat qualificat, especialitzat i amb certa estabilitat en l’ocupació, o la mà d’obra genèrica, com aportació complementaria a l’economia domèstica o com a únic recurs de qui només disposava de la seua força de treball. I això a partir de la rica documentació notarial valenciana, que permet l’elaboració de prosopografia o petites biografies de les famílies artesanes, o de la documentació judicial. Aquestes fonts permeten aproximar-nos de la mateixa manera a les diferents relacions socials que hi va haver dins del grup d’artesans i també amb altres membres de la societat valenciana: des de les dependències econòmiques, les relacions de clientela, la solidaritat familiar o respecte a les diferents institucions (confraries, institucions piadoses …).

Indicadors de pobresa i riquesa al món rural valencià. La gestió de les economies domèstiques a la baixa Edat Mitjana
Vicent Royo
La lluita per l’autosuficiència i la duresa de les condicions de vida al món rural marquen l’existència de les famílies camperoles al llarg dels segles medievals. Tanmateix, entre els segles XIV i XV hi ha un procés contradictori a les comarques septentrionals valencianes. D’una banda, els efectes provocats per la successió de males collites i els brots periòdics de pesta fan que moltes famílies pageses s’endeuten i finalment emigren cap al sud a la recerca de noves oportunitats. En canvi, de l’altra, al capdavant de les comunitats rurals es consolida un substrat de mercaders, notaris, artesans i pagesos amb una riquesa superior a la resta de veïns. Els membres d’aquesta incipient elit rural adopten unes pautes de consum i assoleixen uns nivells de vida que els diferencien cada vegada més del conjunt de la comunitat. Així, doncs, malgrat que establir una separació nítida entre rics i pobres a les comunitats camperoles és una tasca força complexa, apareixen un conjunt d’indicadors, de signes i de símbols que diferencien unes famílies d’altres. En aquest sentit, la riquesa patrimonial, les intervencions en els distints mercats d’abast local i regional, les estratègies matrimonials i les actituds davant la mort es converteixen en factors que permeten establir una sèrie de diferències en els comportaments de les famílies pageses. Uns comportaments que són especialment perceptibles a través dels distints contractes que apareixen a la documentació notarial i, sobretot, a partir dels registres comptables que duen a terme els tutors dels orfes menors d’edat. Aquests documents permeten conéixer el nivell de riquesa de les famílies, les estratègies de gestió del patrimoni agrari que posen en pràctica els tutors, els ingressos domèstics i les despeses quotidianes que realitzen en el manteniment dels orfes i de l’explotació agrària. Així, doncs, a través de l’anàlisi de la gestió de les economies domèstiques és possible determinar els indicadors de pobresa i riquesa al món rural valencià i dilucidar les diferències existents a l’interior de les comunitats.

Luxe, consum conspicu i magnificència entre el camperolat valencià del segle XV
Frederic Aparisi
Només en les últimes dècades els historiadors han prestat atenció a les diferències que s’observen entre la pagesia. Encara que tots ells eren camperols, no hi ha dubte que aquest grup social estava intensament estratificat. No només en les zones rurals, sinó també en el context urbà on es troben les famílies camperoles que ocupaven més i millors terres que altres famílies. Les activitats econòmiques d’aquestes famílies riques terratinents no només consistien en activitats d’agricultura i ramaderia. Els censos senyorials i els impostos municipals, així com un paper actiu en el mercat de crèdit, també van formar part de les seues economies. En aquest context, la presència d’objectes de luxe i un consum ostentós no sorprenen. Els inventaris post-mortem són testimonis de la inversió dels camperols més rics en objectes de plata o d’or, roba de seda estrangera i altres articles que no eren coses essencials per a la família pagesa. D’altra banda, també podem trobar els mateixos objectes en els inventaris post-mortem de les famílies camperoles que no tenien tants recursos econòmics com les famílies més riques. Òbviament, el nombre d’objectes i la qualitat d’ells no era tan gran com en el cas anterior, però, per contra, la seua presència és més impredictible per als historiadors. Sembla una contradicció que una família camperola amb deutes contrets per obtenir cereals conserven objectes de plata. Aquest paper és un intent d’explorar la inversió en el luxe, el consum conspicu i la magnificència entre el camperolat valencià del segle XV, amb especial atenció no només a les famílies més riques, sinó també a les famílies mitjanes de la comunitat. D’altra banda, es consideraran també els camperols en un context urbà, tractant d’assenyalar les diferències i similituds entre el consum dels camperols urbans i la pagesia en un escenari rural.

leeds


 

Rural History (Sussex, 2010)

Entre el 13 i el 16 de setembre de 2010 va tindre lloc en la Universitat de Sussex, prop de la ciutat de Brighton (Anglaterra), el congrés internacional Rural History 2010, en el qual participàrem els membres d’Harca amb quatre ponències en la sessió organitzarem. La nostra sessió fou el dia 13 de setembre, a les 11 h, en la sala B de la seu del congrés en la Universitat de Sussex (Falmer).

L’aprofitament dels recursos naturals al regne de València en la baixa Edat Mitjana (s. XIII-XV)

Tradicionalment, la historiografia ha analitzat l’economia camperola des de la perspectiva de la subsistència i, en conseqüència, del monopoli de l’agricultura cerealista. Al mateix temps, també ha posat de manifest el progressiu tancament de l’accés al bosc per part del camperolat i la restrictiva política imposada pels senyors arreu de l’Europa occidental. Tot açò ha generat una visió monolítica de la societat rural, centrada en la producció i el consum de cereals panificables i allunyada d’altres recursos naturals destinats a l’alimentació i altres usos quotidians i industrials. No obstant això, en els últims anys s’ha matisat aquesta concepció. Estudis d’arreu d’Europa han testimoniat la diversificació de la dieta camperola i l’existència de distintes estratègies d’aprofitament dels recursos naturals, fins i tot amb el sorgiment d’autèntiques indústries rurals, relacionades sobretot amb la mineria i la metal·lúrgia.
Així, doncs, a aquesta sessió pretenem analitzar l’aprofitament dels recursos naturals en un espai concret, com és el regne de València, a la baixa Edat Mitjana. D’una banda, l’explotació de les zones lacustres esdevé un recurs fonamental en les estratègies econòmiques dels camperols que habiten en la zona litoral i prelitoral del regne. De l’altra, l’extracció de la fusta i la sal genera complexes activitats industrials a diverses viles valencianes i posa en marxa un actiu comerç que prompte suscita la intervenció reial i senyorial. Per últim, la importància assolida per la ramaderia ovina al nord del regne de València als segles XIV-XV provoca una intensa ocupació ramadera i, al mateix temps, una transformació en l’organització del paisatge agrari, amb la delimitació d’amples zones de pastura i la proliferació de rutes transhumants que progressivament articulen el territori. Amb tot, el cas del regne de València esdevé un escenari idoni per estudiar els distints aprofitaments dels recursos naturals i, en última instància, analitzar la conflictivitat que genera entre els diversos protagonistes de la societat rural entre els segles XIII i XV.

Comunicacions

  • A. Aprofitament dels recursos del bosc i de la marjal al País Valencià (segles XIII-XV) – Frederic Aparisi Romero
  • B. L’ús dels rius valencians: el Xúquer i el Túria en la baixa Edat Mitjana- Ivan Martínez Araque
  • C. Producció, comerç i usos de la sal al regne de València en la baixa edat mitjana (s. XIII-XV) – Vicent Baydal Sala i Ferran Esquilache Martí
  • D. Péixer els ramats i cultivar les terres. La incidència de la ramaderia en l’organització del paisatge agrari del lloc de Culla al segle XV- Vicent Royo Pérez

(Resum de les comunicacions en anglés)

sussex

 

 


 

15th World Economic History Congress (Utrech, 2009)

Entre el 3 i el 7 d’agost de 2009 va tindre lloc a la ciutat d’Utrecht (Països Baixos) el XV Congrés d’Història Econòmica Mundial, en el qual els membres d’Harca participàrem mitjançant el workgroup que vam organitzar. Josep Torró, de la Universitat de València, i Sergei Karpov, de la Universitat de Moscou, van estar nomenats organitzadors del workgroup, en el qual també participàren, a banda dels cinc membres d’Harca, James Given, de la Universitat de Califòrnia, Ricard Soto, de la Universitat Autònoma de Barcelona, i Antoni Mas, de la Universitat de les Illes Balears. La nostra sessió va tenir lloc el 3 d’agost de 2009 en la sala Maskeradezaal de la Universitat d’Utrecht.

L’expansió feudal i l’evolució econòmica de la perifèria europea (segles XII-XV):

El desenvolupament del feudalisme al cor d’Europa a partir del segle XI comportà un procés social expansiu cap a la perifèria: cap a les terres cèltiques de la costa atlàntica europea, cap a les possessions araboberbers de la península ibèrica i de Sicília, cap als territoris bàltics i eslaus de l’Europa oriental, i cap als dominis musulmans i bizantins del Pròxim Orient. Aquestes conquestes feudals eixamplaren progressivament l’ordre social, econòmic i cultural de la Cristiandat Llatina, bo i donant base a l’expansió colonial europea duta a terme a partir del segle XV i a la formació de l’economia-món capitalista que ha arribat als nostres dies. Noves formes de producció agrícola i industrial, l’arrencada del creixement urbà i mercantil, la monetització plena de l’economia i el desenvolupament de sistemes fiscals impulsats pels estats feudals comportaren processos d’acumulació de capital que establiren noves relacions entre els centres hegemònics i les perifèries.
Per això, aquesta sessió desitja explorar comparativament els diversos processos d’evolució econòmica de les ciutats i territoris europeus al llarg de la baixa Edat Mitjana. Si bé els regnes de Portugal i de València aprofitaren certs «inputs» dels processos d’expansió feudal que varen ocasionar el fet que Lisboa i València foren les dues ciutats més riques i poblades de la península ibèrica a finals de segle XV, d’altres territoris, com Sicília o Sardenya foren dominats i explotats en benefici principalment de poders aliens. També a les Illes Britàniques, Polònia o el Bàltic els desenvolupaments perifèrics foren diversos, per la qual cosa seran benvinguts els articles que tracten d’incidir en algun dels aspectes d’aquesta diferent evolució en un territori determinat, com ara el rol dels grups mercantils a les ciutats, l’arrencada industrial de certes regions, el paper dels estats feudals en l’evolució econòmica o l’explotació econòmica de les poblacions sotmeses per l’expansió feudal.

Comunicacions:

  • A. Colonitzadors feudals i indígenes colonitzats. Economia i pràctiques colonials al regne de València (s. XIII-XIV) – Vicent Baydal Sala i Ferran Esquilache Martí
  • B. Expansió feudal i colonització de les Balears al segle XIII – Ricard Soto i Antoni Mas
  • C. Economia valenciana a la baixa edat mitjana – Frederic Aparisi, Ivan Martínez i Vicent Royo
  • D. Efectes econòmics i socials del comerç italià a Tana (Mar d’Azov), en els segles XIV i XV – Sergei P. Karpov
  • E. Renda i servitud en societats conquerides. Camperols musulmans i grecs sota la regla Llatina en la Mediterrània medieval (segles XII – XIV) – Josep Torró
  • F. Va haver “colonialisme” a l’Europa medieval? – James Given

utrech

 


 

12th Annual Mediterranean Studies Congress (Càller, 2009)

Entre el 27 i el 30 de maig de 2009 va tindre lloc a la ciutat de Càller, a l’illa de Sardenya, el XII Congrés Anual d’Estudis Mediterranis, organitzat per l’Associació d’Estudis Mediterranis, i en el qual participàrem els membres d’Harca amb tres ponències. La sessió en la qual participàrem va tindre lloc dijous 28 de maig de 2009 a les 11:15.

Comuniacions:

La colonització feudal del regne de València (segles XIII-XIV)
Vicent Baydal i Ferran Esquilache

Les condicions de conquesta i l’aplicació d’unes estratègies concretes de colonització del territori que va formar el regne cristià de València van determinar molts dels aspectes de la societat que es va desenvolupar dins dels seus límits. En qualsevol cas, van ser estratègies compartides en molts altres dominis europeus per part dels colonitzadors feudals: la substitució de la població autòctona per nous colons, la concentració de la població en una xarxa de ciutats, castells i nuclis de població amb funcions urbanes o l’extensió d’un règim agrícola característicament feudal, basat en la renda pagada per menudes explotacions familiars centrades en el cultiu del cereal i la vinya. La present ponència, per tant, tractarà d’exposar com aquestes i altres característiques comunes a l’expansió feudal europea poden ser observades en el procés colonitzador del regne de València durant el segle XIII i començaments del XIV.

L’expansió del sistema feudal en el cas valencià (segles XIV-XV)
Frederic Aparisi, Ivan Matínez Araque i Vicent Royo

Arran de la colonització i implantació del sistema feudal en el nou regne de València, es va desenvolupar una atapeida xarxa de viles-mercat, ja foren de reialenc o de senyoriu, que es van convertir en els principals centres d’intercanvis comarcals, al concentrar l’excedent agrari i a l’aparéixer tot un conjunt d’activitats manufactureres i de serveis, a més de constituir-se en la seu dels poders locals. Al llarg del segle XIV, la constant immigració colonial, l’auge del sector agrari i de les activitats productives, van contribuir a l’articulació del mercat regional que va tindre com a principal nus la capital del país: València. Durant la segona meitat d’eixa centúria, gràcies al desenvolupament dels factors esmentats, les transformacions de l’economia europea i la intensificació de les xarxes comercials van fer de la ciutat de València un important port secundari en la ruta del Mediterrani occidental cap a l’Atlàntic, la qual cosa va provocar al seu torn l’articulació de nous escenaris: el País Valencià destacaria, doncs, com una important àrea d’exportació de matèries primeres (la llana en el nord), cultius especialitzats i comercializables (com el sucre i la morera durant el segle XV) o en el creixement de l’activitat dels draps de llana (una de les seues destinacions destacades va ser el regne de Nàpols) o el naixement de l’industria sedera valenciana.

La formació d’un espai feudal a Occident: el País Valencià (segles XIII-XV)
Vicent Baydal

La conquesta d’un territori musulmà, la seua colonització cristiana i la formació d’un regne feudal nou, progressivament integrat en la societat occidental, representa un bon punt de partida a l’hora d’abordar la reflexió sobre l’europeïtzació de bona part de la ribera nord del Mediterrani durant els segles tardomedievales. De fet, mentre que territoris com Sicília o València, que van ser conquistats entre els segles XII i XIII, es van incorporar plenament a la societat europea, altres ocupats durant la mateixa època, com els estats creuats de Terra Santa, van perdre el seu domini occidental i mai van ser europeïtzats socialment. La conceptualització d’aquests casos dins dels paràmetres del que s’ha donat a anomenar “colonialisme medieval” aporta interessants consideracions sobre la qüestió, que tractaran de ser exposades en la present ponència.